Plomes

Hi ha una dita que ve a dir, més o menys, que si no pots fer front al teu enemic, t’hi uneixis. En aquest cas la dita ens ve moltes talles gran perquè ni hi ha enemics, ni hi ha cap batalla – o al menys, que totes les guerres fossin com aquesta!-  però en previsió i sabent que els nens creixen molt ràpid i els pantalons enseguida es queden curts l’hem volgut utilitzar, així, una mica frívolament.

És ben sabut per l’espècie humana, des de long time ago, que les criatures a certa edat – molt primerenca, sobretot en l’actual societat on tots semblen estar sobreestimulats- tenen els seus primers contactes amb la llei de la gravetat conscientment. Diem “conscientment”, perquè el tema de les caigudes quan estan fent les primeres passes no serà considerat en el nostre apartat d’avui. Ens referim, evidentment, a totes aquelles accions que bategem com “oh! ha caigut!” quan en realitat volem dir “ho has llençat al terra!”. Aquest fenomen és un de tants on es hi ha una confusió semàntica que després ens costa anys i explicacions en solucionar. El problema és més greu si analitzem que el que en realitat està passant és que els pares ens neguem a veure la realitat. No volem pensar que el nostre fill està llençant les coses al terra deliberadament perquè llavors la nostra imatge d’ell començaria a enterbolir-se i s’allunyaria d’aquella visió bucòlica del nen encantador que sembla un nino.

El cert és però que els nens no són ninos, i potser és hora de que ens n’alegrem. Efectivament, quan llencen alguna cosa a terra, sembla ser que ho fan per veure què passa. Que és un got de vidre, doncs es trenca en mil trossos. Que a nosaltres ens agradi o no ja és un altre tema. Davant aquest fet podem prendre moltes actituds. No cal que seguir sempre una línia coherent, podem optar per totes elles en cada una de les ocasions segons tinguem els nostres humors. Vaja, que som humans. Ens podem empipar, ens ho podem prendre amb alegria, podem ser comprensius, divertits, emprenyar-nos com una mona, cridar, etc. No es tracta de jutjar les nostres actituds i sentir-nos més culpables després de que la visceralitat hagi fet acte de presència a l’estil Hulk.

El secret és “reconduir” (bonica paraula que només es pot fer efectiva si tens l’energia, la disposició, les ganes, l’humor, la predisposició, l’ensinistrament, la sang freda, etc. en aquell moment donat).

Resumint. L’experiment d’avui versa sobre la caiguda lliure. A continuació us oferim unes breus recomanacions per poder fer aquest experiment. Recordeu que no cal que tingueu un màster en física ni tan sols que tingueu coneixements dels arguments de Galileu que van fer enfrontar-lo amb les teories aristotèliques. Tan sols us cal:

Material: objectes diversos de pesos diferents (plomes d’au, pilotes, fulls de papers, joguines petites, etc.)

Mètode: des d’una alçada considerable –perquè es pugui veure l’efecte clarament- deixeu caure els diferents objectes.

            Cas 1: Deixeu caure, primer,  un objecte (per exemple: ploma) i després un altre (pilota).

            Cas 2: Deixeu caure dos objectes a l’hora i pregunteu: quin arribarà abans al terra.

            Cas 3: Si sou amants dels esports de risc, atreviu-vos a llençar diferents materials: vidre (aquella figureta que tan odieu i que us va regalar l’amic invisible), goma o altre material elàstic (pels que tenen fills més grans poden estudiar el tema del xoc elàstic/inelàstic)

Discussió: parleu-ne. Què ha passat? Com és que la ploma cau més a poc a poc? Quina relació té amb la mida/forma/material de l’objecte? Què creus que passaria si ho llencés de més amunt? Què passaria si llencés l’objecte quan estic dalt del vagó d’un tren?

Conclusions: observeu si després de l’experiment el vostre fill es dedica encara a llençar coses des de dalt de la trona. Si és que no, heu fet una bona feina i els conceptes li han quedat clars. Si és que si, penseu que teniu un petit escèptic que insisteix en corroborar els resultats.