La dimensió desconeguda

Recordo quan vivia sola, que molts matins em llevava d’hora i, mirant per la finestra, m’imaginava que hi havia hagut alguna mena de guerra química o biològica que havia fet desaparèixer a tota la humanitat. M’agradava sortir de casa i tenir aquella sensació de que el carrer només era meu i, a molt estirar, del pobre veí que havia hagut de sortir a mig vestir perquè la seva mascota –maltractada, sens dubte, vivint en un pis de 50 metres quadrats amb un minso balcó- pogués fer les seves necessitats. Potser pensareu que tinc alguna tendència masoquista però us convido a que proveu a sortir al carrer un diumenge al matí, i respireu la solitud fins el quiosc més proper on compreu el diari. Penseu que el planeta és vostre, que no hi queda ningú, que el silenci és el que marca el vostre pas, que s’ha fet de dia només pel vostre gaudi.

Després de ser mare, la sensació als matins és molt diferent. Sovint no tenim prou arrelament a la realitat en aquelles hores, i és llavors quan la voràgine s’agraeix. No tens temps de veure clarament què fas – i no només perquè encara no t’has posat les lents de contacte- . La rutina és mecànica, no has de pensar res, tot està decidit gràcies a un pla universal: el mateix que regeix sobre la llei de la gravetat o sobre els bosons de Higgs. I ara no em pregunteu per quins set ous (o sous?)* dic això dels bosons. Potser per quedar interessant i cultivada o, simplement, per una associació d’idees a l’hora de parlar d’allò que no se sap del tot si existeix o que, en tot cas, la majoria de mortals no entenem gens ni mica. Deu ser per això, també, que a aquestes cossos minúsculs les anomenen partícules de déu. Si, tot està decidit per una mena de pla diví: preparar el cafè, treure la roba de l’armari dels nens -avui xandall que és dijous i toca psico-, preparar l’esmorzar i omplir les carmanyoles amb una fruita del temps. Dutxar-se i pregar que cap dels nens es desperti mentre tu estàs esbandint-te encara el sabó del cos, a risc d’acabar:

a) patinant pel terra del passadís amb les presses d’atendre una urgència urgentíssima que bàsicament ve a ser que un d’ells té mocs.

b) sentint com esbotzen la porta qual mossos d’esquadra decidits a detenir el major narcotraficant de sugus del món.

c) veient com entren directament al lavabo i amb tota la gràcia i “salero” que els seus gens els ha atorgat, comencen a buidar l’armariet on guardes la crema de les mans, el cotó fluix i altres productes innocus tals com els tampons que acaben irremeiablement convertint-se en submarins grocs fent immersió dins la tassa del vàter (nota benne pels patidors de mena: els medicaments els tenim sota clau, en un armari ben alt, tal com la llevadora del curset prepart ens va indicar quan encara érem innocents i “verges” –noteu que aquesta accepció del terme “verge” quadraria perfectament amb les escriptures. La virginitat es perd, no en l’acte en si, sinó amb els efectes i conseqüències ulteriors de l’acte pròpiament dit).

També la dutxa es pot fer mecànicament, com quan condueixes el cotxe, ara l’embragatge, ara el suavitzant del cabell, ara accelero, ara obro l’aixeta de l’aigua calenta. Fins i tot pots pensar en el que vulguis, ben lliurement. Com si fossin els teus minuts de gràcia, allà en el corredor (tenim el lavabo al final del passadís) amb la tovallola taronja esperant-te i la sentència d’un nou dia caient sobre les teves espatlles com una espasa de Dàmocles. Que si escriuré un llibre de poemes, que si acabaré la tesi, que si una novel·la negra, que potser em faig vegetariana, que…

Però l’alarma salta aviat. I no és precisament la del despertador. Els crits de “mamaaa!”, “ja és de dia!”, “tinc gana”, “avui hi ha escola??’” s’alternen animadament amb un crit d’“allíiiiii” d’un baríton infantil, acompanyat del dit del petit dictador que assenyala el menjador com si hagués decidit conquistar Polònia enfilat dalt d’un vaixell pirata amb baranes de protecció i els bolquers a punt de rebentar. És llavors, i només llavors, quan la música de la dimensió desconeguda comença a sonar. Els millors parapsicòlegs del món fugirien espaordits en veure els esdeveniments que tot seguit us relataré.

El primer indicador de que s’ha obert una escletxa en el continu espai-temps són les estranyes desaparicions. Objectes de tota mena semblen fer conxorxa per marxar a un món paral·lel. No es tracta de desaparicions eternes, simplement podríem anomenar-ho translocacions. L’objecte més sofert en aquest sentit són les sabates, i quan més petites millor. Aquestes, solen esmunyir-se en els moments més inoportuns, a saber quan als nens ja vestits, rentats i pentinats (pentinats?) només els falta aquesta pràctica eina per caminar que, dit sigui de pas i incomprensiblement, té un preu que és inversament proporcional a la seva mida. Sense deixar el tema de les sabates, un altre clàssic és trobar-se objectes no identificats dins de la teva pròpia sabata. Solen ser objectes petits, amb alguna característica que els fa o dolorosos o enganxosos. Si revisem les nostres dades us podem informar que s’han donat casos de plastilina de color no identificat, restes de caramels a mig deglutir, pedres diverses de procedència desconeguda, artefactes bèl·lics de playmobil (espases, pistoles, barrets, i fins i tot la cabellera d’una pobra dona clic que segurament va ser arrencada pel clic sioux). I com que a casa, som així de divertits i ens agraden les bromes autoreferents, un dia – i això és totalment confidencial- vam trobar una sabata de nen dins la sabata de pare. Això ens va sumir en un bucle de preocupació que no volem ni tan sols esmentar per por a perdre’ns en les nostres disquisicions. Tant sols per tancar aquest apartat, comentar que de translocacions ens tenim moltes i molt sovint. Pintes de nens desaparegudes que apareixen a la butxaca del darrera dels texans del pare – permetent-li, si s’escaigués, entonar el Grease d’en Travolta- , termòmetres que s’han esmunyit entre els plecs de la funda del sofà – sort que ja no són de mercuri!- i fan companyia a les engrunes de magdalena i als paperets de caramel, restes de galeta rossegada en el calaix dels calçotets, ulleres de mare dins del maleter del cotxe de plàstic sobre el que s’arrossega el fill petit  i un tros de pastanaga a mig acabar dins la capsa de les peces lego. I us en podria dir tantes! Només em cal aixecar el cap del teclat i fer un ràpid cop d’ull al menjador o la cuina de casa per adonar-nos de que alguna cosa no funciona correctament.

Les desaparicions eternes ja són un tema més seriós. A casa nostra fa temps que es succeeixen, però no he volgut dir mai res per no alarmar als cohabitants de la nostra petita república. Fa temps (i llegiu això xiuxiuejant) que ens desapareixen objectes que mai més tornen. Tinc la seriosa teoria de que a casa hi ha un forat negre. Encara no he detectat exactament on es troba i em resisteixo a demanar col·laboració als meus companys de pis perquè temo que siguin engolits pel forat. Allà hi van a parar majoritàriament les parts més desprevingudes de les parelles de mitjons i d’arracades, peces de cartró del joc memory, peces de trencaclosques, taps de retoladors que tristament s’han assecat i el carnet de la biblioteca. I, sens dubte, també allà hi deu haver anat a parar el seny de molts dels nostres dirigents polítics que amb les seves ocurrents idees ens volen enfonsar més i més en la misèria. Moltes vegades m’he sentit temptada d’anar a comprar un full de paper d’aquells ben vistosos i folrar el forat negre de colors. Aquests objectes tant valuosos no poden conviure junts en un trist forat fosc.

Comentar només que els nens (i marit) també s’han adonat d’aquest fenomen. Tot sovint (quina memòria tenen, per déu!) em pregunten on ha anat a parar aquell peluix al qual mai de la seva vida van fer-li cas i que vam acabar regalant a algú altre, aquell conte amb desplegables estripats, o la samarreta de la classe dels ratolins/de fi de carrera que ara – convenientment camuflada- fa les funcions de drap de la pols.

Per últim, i per no cansar al lector (m’estic plantejant de fer un La dimensió desconeguda II) comentar que les cacofonies són dignes també d’estudi. Més d’una vegada he estat a punt de trucar alguna mèdium quan des de l’habitació he sentit crits esgarrifosos d’entitats posseïdes o posseïdores : “meeuuu!”. Això, també ens podria dur a parlar de les reencarnacions (en gat que miola, en tigre que salta pel sofà, en gorila que no parla i per obtenir el que vol dóna cops,…), però ho deixarem per una altra ocasió.

I per avui acabem aquí, perquè no vull despertar més esperits que descansen tranquils (quina sort, ells!). En aquesta casa, quan el sol es pon al país dels teletubbies, tothom va a dormir. I és llavors el moment de que l’ordre i les lleis de la física i química tornin a imperar en la nostra llar. A canvi, això si, d’una despesa energètica que sovint em plantejo vendre a les millors companyies multinacionals com a font neta i inesgotable d’energia, ara que els nostres dirigents han eliminat recursos per l’estudi d’energies renovables.

_____________________

* ho deixaré en set ous. Tal com està el tema de la crisi, crec que haurem de tornar a comprar-nos gallines ponedores (com la Ponicana o la Turuleta per allò el bilingüisme) per assegurar al menys una alimentació de qualitat. A més, qui té set sous actualment?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s