Cortines de fum

Segurament el que escriuré a continuació és digne d’una persona que creu en alguna mena de teoria conspiratòria. Vull autoconvèncer-me de que jo no sóc així, que no crec en conspiracions però sovint tinc la impressió de que algú vol que hi cregui i que intenti buscar sempre més enllà de tot fet i/o esdeveniment. Aquesta actitud és bona en certa mesura, com tot a la vida. Està bé indagar una mica més enllà. Cal però no caure en el nostre propi parany i veure’ns atrapats per una mena de teranyina de sense-sentits que nosaltres mateixos ens hem teixit. Quan la teranyina estreny, millor sortir a prendre l’aire.

Fa molts dies que em dedico, de manera compulsiva, a llegir les notícies al diari. Habitualment ho faig en diaris acords amb el meu tarannà, tot i que sovint, m’agrada donar un cop d’ull als diaris diametralment oposats a les meves opinions. El que, darrerament, prefereixo però és mirar els comentaris que la gent escriu als diaris en format digital – de vegades tan sols llegeixo els titulars i vaig ràpidament als comentaris per veure què se’n opina de tot allò. Poder dir el que penses sense embuts, ja sigui perquè utilitzes un pseudònim que et permet estar en l’anonimat o bé perquè estàs tant fart de tot i tant se te’n donen les conseqüències de les teves paraules, descarrega molt. Si, “conseqüències”. He volgut utilitzar deliberadament aquest mot perquè dóna la sensació (només la sensació, eh! no sigueu paranoics!) de que estem en una societat en la que darrerament es fomenta la por. Volia que el meu escrit anés dirigit en aquest mateix sentit, coherent amb els nostres temps, à la page com diria la meva iaia. De conseqüències sempre n’hi ha. El que passa és que estem tan acostumats a mirar l’ampolla mig buida que el propi terme ha adoptat per sempre més una connotació pejorativa.

Deixeu-me que canviï de tema només per un segon. L’altre dia vaig estar veient un capítol de Pepa la porqueta – el meu fill gran estava amb febre i tocava mirar una estona de dibuixos- Resulta que els porquets volien anar al parc i de sobte queia una boira densa que no els permetia saber on eren. El pare volia tornar a casa i provava d’indicar-los per on havien d’anar, però els resultava molt complicat trobar el camí. Tot d’una estaven dalt d’una escala (potser no va ser tot d’una, però si us he de ser sincera en algun moment i degut a la forta tensió de la història la meva atenció es va despistar). Llavors abaixava la boira, i s’adonaven que eren a dalt de l’escala del tobogan. Els nens porquets van estar molt contents d’haver arribat, malgrat tot, al seu destí desitjat. Vaig intentar llegir entre línies el que volia dir aquell capítol en concret, i què explicava als nens. Segurament un fenomen meteorològic com la boira, i potser, estirant molt la interpretació, el fet que encara que no hi veiem podem guiar-nos amb algun sentit que no sigui la vista i arribar allà on volem. Si, ho admeto. He estirat massa la interpretació.

Tornem ara a la teoria conspiratòria. Vaig quedar tocada i enfonsada després d’haver escoltat una conferència TED en la que es deia que hi ha una filtres que actuen en els nostres buscadors a la xarxa, que responen a les nostres preferències basant-se en la informació recopilada a partir de cerques prèvies. És a dir, que si poso un mot al cercador, em sortirà en primer lloc informació que sigui adient amb la “imatge” o perfil que algú (vés a saber qui!) s’ha fet de mi basada en les meves cerques anteriors. I això emprenya, no m’ho negareu. Quan busco informació, m’agrada poder-la contrastar i des de que sé això que intento enganyar el meu portàtil buscant paraules i conceptes a les antípodes dels meus ideals per compensar una mica el tema.

Amb això al cap, i després de llegir diaris, tal com deia abans, no puc fer menys que pensar en cortines de fum. De cortines de fum n’hi ha de moltes menes. Com si d’un catàleg de l’Ikea es tractés en podem trobar de més econòmiques, de més gruixudes, de més vistoses, de les que ens podem fer nosaltres mateixos, estors, clàssiques, i un llarg etcètera. Sense voler caure en la meva mania classificatòria i ordenadora, us mostraré un petit exemple a mode de venedor ambulant que va per les cases per intentar convèncer-vos de coses que ja sabeu.

Hi ha les cortines de fum clàssiques. Són les de sempre, aquelles que una persona amb dos dits de front i amb uns quants anys a les seves espatlles- anys o lectures o coneixements- poden detectar fàcilment. Es tracta de cortines de distracció perquè no es vegi allò que hi ha al darrera i que, possiblement, és més interessant en algun sentit. El  més clàssic són les notícies sobre la gent famosa – altrament conegut com a “cotilleos”-  o els esports d’entreteniment. Sóc de l’opinió que, aquests darrers, tenen molt potencial per adaptar-se a la nostra societat i n’estan traient uns beneficis interessants. Em refereixo a la idea de que l’esport pot ser una eina educativa – positiva sempre i quan els equips, jugadors, etc. siguin nobles (gran paraula caiguda en desús actualment). L’esport potser en algun moment va servir de cortina de fum, però s’ha sabut guanyar un lloc en el catàleg de la roba de la llar indiscutible i, actualment, penso que aspira a passar a la secció d’objectes de decoració i admiració.  I no segueixo per aquí perquè m’estic enteranyinant.

També hi ha les que ens fem nosaltres mateixos: tot allò que no volem veure. Els motius poden ser diversos i plenament justificats (de fet ningú cal que els justifiqui). Al meu parer tothom té el dret a decidir què vol veure i què no (és comú observar un alt ús d’eufemismes per tractar aquests temes d’autoengany. I qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!). Els judicis que tercers facin sobre com utilitzes la cortina que tu mateix t’has fet són irrellevants, a menys que els afectin directa o indirectament (vivim en una societat amb molts individus i posar-te els auriculars de l’ipod, les ulleres de sol o anar en un cotxe amb vidres fumats, no t’eximeix de certes responsabilitat i deures). De nou aquí em tornaria a enteranyinar. Saber conviure amb les teves decisions és quelcom difícil i crec que una certa excel·lència en el tema només s’aconsegueix quan deus estar amb un peu a la tomba. Potser perquè allà o estàs content amb tot el que has fet, vist o sentit, o pitjor per tu.

Els estors s’apugen i s’abaixen a conveniència. Aquests em recorden a un obrir i tancar les parpelles. Quan tens son, descanses, tanques els ulls i tot queda allà fora, en terra de ningú esperant que un nou dia o algú vulgui tornar a apujar l’estor. Hi ha moltes coses que queden tapades, per interessos d’alguns, per pura desídia, per cansament, perquè es vol afavorir la desmemòria. De tant en tant ressorgeixen i les noves generacions ja no saben si es tracta d’una llegenda urbana o quelcom que realment va passar. Potser perquè m’estic fent vella, sempre he pensat que està bé airejar casa teva i apujar els estors cada dia, ni que sigui deu minuts. Ventilar, parlar de les coses i quedar-se tan a gust, amb una sensació de frescor i amb alguna engruna de record a les butxaques que ens serveixi de guia en la nostra caminada per aquesta terra nostra tan castigada.

Com deia, n’hi ha de vistoses, de tant llustroses que tothom es queda embadalit mirant la cortina sense ni tant sols preguntar-se què hi ha al darrera. Aquestes són perilloses perquè, com tot el que és vistós, al final te’n canses enseguida i llavors la veus més lletja que mai i te’n penedeixes molt i molt d’haver-la comprat, d’haver-te deixat seduir per ella, com un miserable Ulisses atret pel cant de les sirenes.

I les gruixudes. Mai n’hem tingut a casa. No tenim costum de passar ni diapositives ni pel·lícules del nostre passat amb super8. Tampoc som vampirs. Per tant, mai ens han fet falta.

I ara, abans de que l’Spiderman m’esbronqui per ser tan desendreçada amb les teranyines, voldria recollir alguns fils per trenar-los adequadament. Si, és cert: els actes tenen conseqüències però tant poden ser negatives com positives. Per poder fer de pitonisses sobre la càrrega de tals conseqüències és prudent fer com la Pepa la porqueta, és a dir utilitzar tots els nostres sentits (que per alguna cosa els tenim) i no només guiar-nos per la bola màgica o la vista cegada per la brillantor de les cortines vistoses. Pel que fa a cortines fetes a mida, com deia el meu professor de química que era basc“ que cada palo aguante su vela”, sempre i quan el vaixell sigui de propietat – i guanyat amb la suor del nostre front- i no embarquem a més gent en la nostra travessia esbojarrada. I per acabar, ventileu. Ventileu casa vostra que després venen els veïns – aquells que posen cortines a casa seva per preservar la intimitat però després pengen al facebook fotos compromeses- i us diuen, sense gota de vergonya, que se sent olor a clavegueram.