Cortines de fum

Segurament el que escriuré a continuació és digne d’una persona que creu en alguna mena de teoria conspiratòria. Vull autoconvèncer-me de que jo no sóc així, que no crec en conspiracions però sovint tinc la impressió de que algú vol que hi cregui i que intenti buscar sempre més enllà de tot fet i/o esdeveniment. Aquesta actitud és bona en certa mesura, com tot a la vida. Està bé indagar una mica més enllà. Cal però no caure en el nostre propi parany i veure’ns atrapats per una mena de teranyina de sense-sentits que nosaltres mateixos ens hem teixit. Quan la teranyina estreny, millor sortir a prendre l’aire.

Fa molts dies que em dedico, de manera compulsiva, a llegir les notícies al diari. Habitualment ho faig en diaris acords amb el meu tarannà, tot i que sovint, m’agrada donar un cop d’ull als diaris diametralment oposats a les meves opinions. El que, darrerament, prefereixo però és mirar els comentaris que la gent escriu als diaris en format digital – de vegades tan sols llegeixo els titulars i vaig ràpidament als comentaris per veure què se’n opina de tot allò. Poder dir el que penses sense embuts, ja sigui perquè utilitzes un pseudònim que et permet estar en l’anonimat o bé perquè estàs tant fart de tot i tant se te’n donen les conseqüències de les teves paraules, descarrega molt. Si, “conseqüències”. He volgut utilitzar deliberadament aquest mot perquè dóna la sensació (només la sensació, eh! no sigueu paranoics!) de que estem en una societat en la que darrerament es fomenta la por. Volia que el meu escrit anés dirigit en aquest mateix sentit, coherent amb els nostres temps, à la page com diria la meva iaia. De conseqüències sempre n’hi ha. El que passa és que estem tan acostumats a mirar l’ampolla mig buida que el propi terme ha adoptat per sempre més una connotació pejorativa.

Deixeu-me que canviï de tema només per un segon. L’altre dia vaig estar veient un capítol de Pepa la porqueta – el meu fill gran estava amb febre i tocava mirar una estona de dibuixos- Resulta que els porquets volien anar al parc i de sobte queia una boira densa que no els permetia saber on eren. El pare volia tornar a casa i provava d’indicar-los per on havien d’anar, però els resultava molt complicat trobar el camí. Tot d’una estaven dalt d’una escala (potser no va ser tot d’una, però si us he de ser sincera en algun moment i degut a la forta tensió de la història la meva atenció es va despistar). Llavors abaixava la boira, i s’adonaven que eren a dalt de l’escala del tobogan. Els nens porquets van estar molt contents d’haver arribat, malgrat tot, al seu destí desitjat. Vaig intentar llegir entre línies el que volia dir aquell capítol en concret, i què explicava als nens. Segurament un fenomen meteorològic com la boira, i potser, estirant molt la interpretació, el fet que encara que no hi veiem podem guiar-nos amb algun sentit que no sigui la vista i arribar allà on volem. Si, ho admeto. He estirat massa la interpretació.

Tornem ara a la teoria conspiratòria. Vaig quedar tocada i enfonsada després d’haver escoltat una conferència TED en la que es deia que hi ha una filtres que actuen en els nostres buscadors a la xarxa, que responen a les nostres preferències basant-se en la informació recopilada a partir de cerques prèvies. És a dir, que si poso un mot al cercador, em sortirà en primer lloc informació que sigui adient amb la “imatge” o perfil que algú (vés a saber qui!) s’ha fet de mi basada en les meves cerques anteriors. I això emprenya, no m’ho negareu. Quan busco informació, m’agrada poder-la contrastar i des de que sé això que intento enganyar el meu portàtil buscant paraules i conceptes a les antípodes dels meus ideals per compensar una mica el tema.

Amb això al cap, i després de llegir diaris, tal com deia abans, no puc fer menys que pensar en cortines de fum. De cortines de fum n’hi ha de moltes menes. Com si d’un catàleg de l’Ikea es tractés en podem trobar de més econòmiques, de més gruixudes, de més vistoses, de les que ens podem fer nosaltres mateixos, estors, clàssiques, i un llarg etcètera. Sense voler caure en la meva mania classificatòria i ordenadora, us mostraré un petit exemple a mode de venedor ambulant que va per les cases per intentar convèncer-vos de coses que ja sabeu.

Hi ha les cortines de fum clàssiques. Són les de sempre, aquelles que una persona amb dos dits de front i amb uns quants anys a les seves espatlles- anys o lectures o coneixements- poden detectar fàcilment. Es tracta de cortines de distracció perquè no es vegi allò que hi ha al darrera i que, possiblement, és més interessant en algun sentit. El  més clàssic són les notícies sobre la gent famosa – altrament conegut com a “cotilleos”-  o els esports d’entreteniment. Sóc de l’opinió que, aquests darrers, tenen molt potencial per adaptar-se a la nostra societat i n’estan traient uns beneficis interessants. Em refereixo a la idea de que l’esport pot ser una eina educativa – positiva sempre i quan els equips, jugadors, etc. siguin nobles (gran paraula caiguda en desús actualment). L’esport potser en algun moment va servir de cortina de fum, però s’ha sabut guanyar un lloc en el catàleg de la roba de la llar indiscutible i, actualment, penso que aspira a passar a la secció d’objectes de decoració i admiració.  I no segueixo per aquí perquè m’estic enteranyinant.

També hi ha les que ens fem nosaltres mateixos: tot allò que no volem veure. Els motius poden ser diversos i plenament justificats (de fet ningú cal que els justifiqui). Al meu parer tothom té el dret a decidir què vol veure i què no (és comú observar un alt ús d’eufemismes per tractar aquests temes d’autoengany. I qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!). Els judicis que tercers facin sobre com utilitzes la cortina que tu mateix t’has fet són irrellevants, a menys que els afectin directa o indirectament (vivim en una societat amb molts individus i posar-te els auriculars de l’ipod, les ulleres de sol o anar en un cotxe amb vidres fumats, no t’eximeix de certes responsabilitat i deures). De nou aquí em tornaria a enteranyinar. Saber conviure amb les teves decisions és quelcom difícil i crec que una certa excel·lència en el tema només s’aconsegueix quan deus estar amb un peu a la tomba. Potser perquè allà o estàs content amb tot el que has fet, vist o sentit, o pitjor per tu.

Els estors s’apugen i s’abaixen a conveniència. Aquests em recorden a un obrir i tancar les parpelles. Quan tens son, descanses, tanques els ulls i tot queda allà fora, en terra de ningú esperant que un nou dia o algú vulgui tornar a apujar l’estor. Hi ha moltes coses que queden tapades, per interessos d’alguns, per pura desídia, per cansament, perquè es vol afavorir la desmemòria. De tant en tant ressorgeixen i les noves generacions ja no saben si es tracta d’una llegenda urbana o quelcom que realment va passar. Potser perquè m’estic fent vella, sempre he pensat que està bé airejar casa teva i apujar els estors cada dia, ni que sigui deu minuts. Ventilar, parlar de les coses i quedar-se tan a gust, amb una sensació de frescor i amb alguna engruna de record a les butxaques que ens serveixi de guia en la nostra caminada per aquesta terra nostra tan castigada.

Com deia, n’hi ha de vistoses, de tant llustroses que tothom es queda embadalit mirant la cortina sense ni tant sols preguntar-se què hi ha al darrera. Aquestes són perilloses perquè, com tot el que és vistós, al final te’n canses enseguida i llavors la veus més lletja que mai i te’n penedeixes molt i molt d’haver-la comprat, d’haver-te deixat seduir per ella, com un miserable Ulisses atret pel cant de les sirenes.

I les gruixudes. Mai n’hem tingut a casa. No tenim costum de passar ni diapositives ni pel·lícules del nostre passat amb super8. Tampoc som vampirs. Per tant, mai ens han fet falta.

I ara, abans de que l’Spiderman m’esbronqui per ser tan desendreçada amb les teranyines, voldria recollir alguns fils per trenar-los adequadament. Si, és cert: els actes tenen conseqüències però tant poden ser negatives com positives. Per poder fer de pitonisses sobre la càrrega de tals conseqüències és prudent fer com la Pepa la porqueta, és a dir utilitzar tots els nostres sentits (que per alguna cosa els tenim) i no només guiar-nos per la bola màgica o la vista cegada per la brillantor de les cortines vistoses. Pel que fa a cortines fetes a mida, com deia el meu professor de química que era basc“ que cada palo aguante su vela”, sempre i quan el vaixell sigui de propietat – i guanyat amb la suor del nostre front- i no embarquem a més gent en la nostra travessia esbojarrada. I per acabar, ventileu. Ventileu casa vostra que després venen els veïns – aquells que posen cortines a casa seva per preservar la intimitat però després pengen al facebook fotos compromeses- i us diuen, sense gota de vergonya, que se sent olor a clavegueram.

Anuncis

2 responses to “Cortines de fum

  1. És curiós que l’altre dia vaig tenir una conversa on va sortir el tema dels comentaris de notícies a diaris d’internet. Jo també tinc el vici (jo ho considero ja un vici) de llegir aquests comentaris, molts cops amb més interés que no pas la notícia en si. Dic que és un vici perquè en principi la notícia l’ha escrit un professional de la comunicació i hauria d’estar més contrastada i més ben argumentada que no pas els comentaris.

    Em comentava la meva interlocutora que als comentaris es feia palesa aquella màxima que diu “que atrevida es la ignorancia” perquè realment la gent que comenta té una necessitat imperiosa de proclamar als quatre vents les seves veritats. I sovint es barregen alegrement la ignorancia, la demagogia i l’oportunisme.

    Tot i que això no és nou, potser recentment -això és una sensació que tinc- estem perdent encara més el costum de reflexionar i informar-nos, a costa d’aquest impuls per cridar les nostres veritats. si ho he entès bé, es tracta d’aquestes cortines que ens creem nosaltres mateixos (o potser les manllevem d’algú que ens mereix confiança) i les intentem vendre a tothom que podem.

    • Comparteixo plenament amb tu Sergi la sensació aquesta de que estem perdent el costum de reflexionar i informar-nos, per l’ànsia de voler dir la nostra. Hi tinc però sensacions contradictòries. Per una banda, no tinc clar si en un passat recent tothom s’informava o simplement confiava en allò que es deia als mitjans. Per l’altra, sovint he pensat, que és simptomàtica aquesta necessitat nostra de voler buidar el pap. M’hi he fixat també mirant els comentaris a les notícies en el facebook, on sembla que encara les persones siguin més propenses a comentar una notícia dient coses irrellevants o fent, simplement, un crit de guerra. Suposo que tenim un afany de protagonisme que durant un temps ha estat calmat amb les converses entre els amics, veïns, etc. i que, actualment, aquest afany ha trobat una via molt més alliberadora, doncs en general no et proporciona resposta, ni crítica, ni res de res, és simplement un lloc on abocar la teva frustració (establir converses on algú altre et critica la teva opinió sembla que és una activitat que el nostre frenesí diari no està disposat a suportar). Aquests comentaris no sé quin fruit poden aportar als diaris en si. No sé si algú de la redacció se’ls llegeix. Si és que no, això no fa més que corroborar la meva sensació de que només serveixen per esbravar-se. Llastimosament, també és trist que hi hagi molt pocs comentaris contrastats, amb dades rellevants. Aquests, si hi fossin, segurament si que seria interessant que fossin llegits per la redacció del diari i, fins i tot, haurien de “forçar” al diari a encara ser més bons en la seva feina de periodistes. Seria una eina meravellosa, aquesta dels comentaris als diaris, si tothom els utilitzés per a practicar a argumentar, per començar a esgrimir raons i punts de vista ben justificats. Enriquiria molt el diari i a tots nosaltres. Però si, malauradament, sovint només fem que insistir en posar les mateixes cortines que té el famós que està de moda i a més, com tu bé dius, intentem que tothom se les posi, en el nostre desig ocult d’unificació planetària, potser per sentir-nos acompanyats dins la nostra desgràcia de no tenir un criteri i unes opinions pròpies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s