Emprenedors

L’altre dia llegia meravellada, en un suplement del diari que compro habitualment, que sembla ser que algunes mares/pares, pel fet d’esdevenir-ne, tenen una mena de facilitat o predisposició – la qual es pot explicar científicament-  a trobar noves opcions o alternatives a la feina habitual, si és que s’han quedat sense o bé si és que volen canviar de feina. La vaguetat amb la que parlo és perquè no recordo exactament les dades però l’article en qüestió mostrava, com a exemples, pares i mares que arrel d’enfrontar-se al seu nou estat familiar havien optat per desenvolupar noves feines que els satisfeien i que estaven directament relacionades amb el món infantil. Si us sóc sincera, d’entrada, l’article em va agradar. Seguidament em va venir una sensació agredolça quan vaig ser conscient de que el que em passava emocionalment a mi, passava a tothom. I, finalment, em va sorgir la vena crítica. Suposo que és un defecte professional però em vaig posar a valorar la notícia des del punt de vista de diversos sectors de la població i sota el prisma de diferents èpoques.

Que el fet de convertir-te en responsable d’un fill genera una creativitat o sensibilitat particular no em sembla ni gaire nou ni gaire excepcional. Si una mare o pare, que mereixi tal títol, es dediqués a escriure en un full de paper la quantitat de contes que s’ha inventat, de paraulotes que ha modificat, de missatges indesxifrables que ha desencriptat, de joguines trencades que ha tunejat, de plors que ha interpretat, de negociacions i pactes inversemblants als que ha arribat o de cançons que ha rimat, segurament, aquella mare o pare revaloritzaria el seu currículum i seria mereixedor d’un plus econòmic gràcies a la seva dedicació per apostar per una societat futura millor (vulgui dir el que vulgui dir “millor”). L’atenció als fills però no és un tema que estigui remunerat, més aviat al contrari. No ho està actualment ni ho ha estat mai. No recordo que la meva mare comentés res sobre el tema econòmic quan m’explicava que ens duia a un parc, que ens preparava pastissos amb la cara de l’Epi i Blas i quan es passava les vint-i-quatre hores del dia amb nosaltres amb el seu bon humor i vitalitat.

El tenir cura dels fills es fa ara i s’ha fet sempre. Ho fan els rics, els menys rics, els que volen ser rics, els que no arriben a final de mes, els mileuristes, els aturats, els que viuen en xaboles. O així seria d’esperar, que ho fes tothom. És una aposta de l’espècie i fins ara ens ha donat resultat. Tot i que començo a pensar que és més aviat per la fortalesa de les nostres cries que no pas per la dedicació que la societat globalment hi ha esmerçat i que, amb l’excusa de la crisi i amb la retallada de mires i de neurones, sembla que anirà a pitjor.

Per poder esdevenir mare/pare emprenedora dels que guanyen diners que no són els del Monopoly, calen un seguit de requisits bàsics, o condicions necessàries i conjuntament suficients. La primera és poder sobreviure amb els diners que efectivament tenim a la faixa en el moment en que ens ve a la ment la meravellosa idea creativa que ens realitzarà (altrament dit, tenir un sou encara que sigui miserable, una herència, una renda, algú altre que aporti diners a la família, tenir pares rics, etc.). La segona és tenir un cert nivell d’estudis i/o experiència laboral que t’hagi capacitat per analitzar els interessos dels teus congèneres humans i trobar, amb major o menor gràcia, allò que els farà vibrar i a tu t’aportarà diners. I, finalment, però no menys important, tenir una forta autoestima per poder entomar un possible fracàs del teu projecte creatiu i que et recordi a cada instant (tal com va fer quan el nòvio de torn va decidir partir peres) que tu ets el més important del món i que el projecte era només un de tants.  Aquestes tres condicions es resumeixen en una, tenir una bona xarxa perquè quan fem el salt mortal del trapezista la caiguda no ens esborri el somriure.

 Així que, estimats pares i mares de la galàxia, que els nostres superpoders de pares no ens facin perdre el nord i acabem creient-nos casos, com el que m’explicava la meva cunyada, d’una certa senyora que després d’anys de dedicar-se a l’advocacia en una rauxa emprenedora, i perquè es trobava a l’atur (això motiva molt), va muntar una botiga de “xuxes” i es sentia molt feliç i realitzada.

Ara és època d’utilitzar malament certes paraules que expressen conceptes molt positius com ser emprenedors, ser creatius, saber reciclar-se i adaptar-se. En realitat ara i sempre ha estat moment d’aprofitar per buscar allò que realment ens omple. Molt sovint, allò que ens omple està tan amagat com la carta robada d’Allan Poe. Obriu bé els ulls.

Anuncis

2 responses to “Emprenedors

  1. Sempre he pensat que tenir fills és una d’aquelles experiències que no es pot explicar ni tampoc acabar d’entendre fins que no ets pare o mare. I en aquest sentit el post que has escrit es planteja amb un fet una mica màgic (quasi com si ser pare et donés alguna mena de superpoders) que tu intentes racionalitzar fent esment de les habilitats que dóna l’experiència de la paternitat.

    Jo, com que encara no sóc pare, sento que em perdo part del sentit de les teves paraules, des del punt de vista emocional. Per tant, m’he quedat bastant amb la visió evolutiva (els pares fan tot el possible per assegurar la supervivència dels fills perquè genèticament és el seu objectiu. Aquesta és, entenc, la principal remuneració des d’un punt de vista materialista).

    M’afegeixo el bloc al Google Reader per acompanyar-te de tant en tant en aquestes incursions mar endins.

    • Moltes gràcies pel teu comentari, Sergi!
      Penso, com tu, que hi ha un abans i un després del fet de tenir fills. Però sovint, els que som pares, ens pensem que aquests superpoders són només nostres quan, en realitat, solen tenir-los també tots els pares del món mundial, d’ara i sempre. Que els utilitzin o no ja és un altre tema.
      El fet de ser pare, efectivament, consisteix en viure en una mena d’olla emocional que no para de bullir. El sentiments estan sempre magnificats possiblement perquè així no ens passen desapercebuts i la supervivència i benestar dels nostres fills és l’òptima. Si a tot això li afegeixes una capa més de la ceba en forma de cultura, costums, coneixements, informació etc., tan propi de la nostra espècie, ja tens tots els ingredients per poder obtenir els superpoders de pare. Malgrat tot, tinc els meus dubtes sobre poder extrapolar aquests poders més enllà de la pròpia llar de cadascú. Només es pot fer, com volia explicar al post, si tens un bon coixí que t’esmorteeixi una possible caiguda. En l’època que estem vivint trobo que s’abusa de certs conceptes. Un d’ells el d'”emprenedor”. Si bé els superpoders dels pares són grans, hem d’anar amb cura si els volem aplicar en planetes on les condicions físiques són diferents ;-D
      Serà tot un plaer fer aquesta travessia en la teva companyia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s