Als que us agrada escriure, no us ha passat mai que les millors frases us venen a la ment en aquell període que va de l’endormiscament quan ja sou al llit, a la son profunda?. Sembla que sigui el moment del dia en que teniu més clarividència, on les construccions semàntiques semblen adoptar vida pròpia i dansar per la vostra ment orgulloses, gairebé exultants de felicitat. M’he fixat que no només ens passa als adults. Al meu fill gran, quan encara no parlava fluidament li sobrevenia, de tan en tan, una verborrea incontrolada just quan es posava al llit, sobretot quan estava esgotat de son. Un dia, recordo, li va donar per repetir els números de l’u al deu sense parar, diverses vegades, com si l’esperit de Peano l’hagués posseït. No em vaig posar contenta celebrant una falsa superdotació que tots els pares atribuïm secretament als nostres fills, de fet em va fer una mica de por. Vaig fer-lo callar amb un “prou, anem al llit!”.
Pels amants de buscar explicacions rebuscades on simplement es donen fenòmens naturals els vindria potser de gust dir que és el moment del dia en que som més lliures. Acabada la jornada laboral, amb vistes al nostre confortable llit amb els llençols que desprenen aquella coneguda olor barreja de suavitzant i calor humana, som quan realment som nosaltres. Quan ens deixem de prejudicis, de normes socials, de cinturons de castedat verbals i ens disposem a dir tot allò que ens queda al pap, ja sigui perquè no ho hem dit durant el dia, ja sigui perquè és llavors quan la nostra ànima és més receptiva a escoltar-nos. Ens agrada sentir la nostra veu sorda, com fa eco entre les nostres neurones i ens fa sentir bé, com si fóssim genis, científics mereixedors de premi Nobel que acabem de descobrir el sentit més profund a allò que volteja des de fa temps pel nostre cervell. Els que són de ciències creuen haver resolt alguna conjectura del milió o haver descobert el sentit de la vida, els que són de lletres – incomprensible distinció que encara es manté en els nostres dies- creuen haver descobert l’etimologia d’aquell mot desconegut o haver comprés allò que el filòsof més recalcitrant volia dir quan va dir “ésser”. És trist, si. La genialitat del moment es perd quan l’endormiscament es deixa vèncer, i dóna pas a aquella fase del son (rem? rom? Rom, rom, rom una ampolla de rom…) més profunda.
Parlant de rom, el mateix fenomen d’obnubilació clarivident (si ja sé que és una mena d’oxímoron) es pot aconseguir amb licors diversos. Sembla que l’alcohol, en la seva justa mesura, ens estova el cervell de tal manera que la part responsable, conscient, aquella part que se’n va a treballar a les 9 i que fidelment té cura de la família i de que tot plegat estigui en perfectes condicions – la cuina ben neta, el rentavaixelles buit per poder desar-hi els estris bruts, l’estenedor a punt per penjar la roba que acabo de centrifugar, i la nevera plena d’enganxines per no oblidar cap de les activitats que les escoles bressols organitzen a fi de fer-nos aprendre les cançons que fa anys que hem oblidat- ehem! per on anava? (si l’alcohol també fa oblidar, que la Dora és exploradora i necessita un mapa per arribar a tot arreu, i que el Caillou té gairebé quatre anys i uns pares perfectes a l’ombra dels quals mai ens podrem emmirallar). La nostra part conscient s’adorm, degut a l’efecte etílic – aquest és el component obnubilat-. Els contes vora al llit són llavors més intensos – aquest és el component clarivident-, més vívids, menys carregats de pes (d’on ve tot aquest pes que duem a les nostres espatlles?) i és llavors quan ens deixem anar, quan els ogres fan soroll a ogres, i les caputxetes recullen veritablement flors al bosc. El patufet va encantat cantant patim patam patum amb el seu cistell, i fins i tot quan se l’empassa el bou, és feliç. Perquè sap que el bou farà un pet, i fora, hi trobarà els seus pares, que feliços de que les coses es resolguin de manera tant fàcil – només cal menjar i més menjar- no dubten a omplir-lo de petons quan per fi surt de les entranyes d’aquell ésser que la resta de la seva vida l’únic que havia fet era menjar herba – d’aquí el seu nom de rumiant.
Alguna cosa perdem en el nostre camí de fer-nos grans. Miro els meus fills abans d’anar a dormir, i la seva alegria de viure, la seva imaginació per construir nous móns, les seves ganes de ballar, xisclar, aprendre, somiar, no han disminuït ni una engruna. A nosaltres ens calen copes de líquids fermentats per adormir la nostra part pesada, la que fem servir per arrelar-nos a la terra. A quina terra? A la que nosaltres mateixos ens hem construït per donar-nos sepultura? O a la terra que, aliena a totes les nostres maquinacions segueix el seu cicle diari per tornar a néixer l’endemà plena de rosada, boires i boirines i un fred digne del mes de desembre?
marendins 