En el món hi ha corredors de fons i esprinters. Segurament és molt simplista classificar així els tipus de persones, però penso que es pot se’m pot disculpar per l’ús que en faré. Jo sóc una corredora d’esprint. De fet mai he fet gaire esport, tret de córrer contra rellotge en les meves rutines quotidianes. Sempre tinc la sensació de que no tinc temps per res i sóc de les que quan més coses tinc per fer, millor rendeixo. Ara, que ja he entrat en la quarantena (la de tenir 40 anys i la quarantena existencial que comporta passar a la dimensió de mare), he pres una decisió, vull entrenar-me per ser corredora de fons. Molts pensareu que faig tard, que sóc massa vella per canviar. Potser teniu raó. Llavors m’ho prendré com un repte. No us he dit que també m’agrada fer experiments? Doncs bé, per poder acabar donant-vos la raó, com a mínim, he d’intentar provar el contrari. La primer fita que m’he posat com a atleta de fons és escriure aquest bloc: marendins.
Mare endins
Endins, on la remor de la mare em batega,
la marea em fa arribar la teca
duré un melic que xucla com la rèmora,
de la balena el crit que omple la nova llar.
I sento el teu compàs amb por, la teva suor
que m’espetega contra el final del canal,
allà on tot s’obre en incertesa.
Allà s’hi respira intensa la teva olor,
la que rememoraré en el vaivé ondulant
amarat de sal quan el marejol em bressi.
Amb ella m’adormiré, avui i durant mil anys,
tastet de llet, tastet de teta.
********************************************************************
Aquest bloc no té sentit per si sol. S’emmarca dins del meu nou projecte de vida, on hi tenen una part protagonista la meva família. És però un bloc personal, amb les meves vivències, les meves opinions i la meva visió particular de les coses. Espero que no li sigui d’utilitat a ningú, en tot cas només per passar una bona estona.
marendins 
L’enhorabona pel teu blog! Ara mateix l’afegeixo als blogs enllaçats des del meu. No sé si serà casualitat o és cosa de la paternitat, però jo també vaig pensar en començar a córrer. Sortosament, es va quedar en un pensament…
Au, vagi bé i xuxons!
Moltes gràcies Maurici!
Hahahahahahaha! Si, se’ns dubte és cosa de la maternitat/paternitat el tenir serioses intencions de començar a córrer. Diguem que deu ser per intentar recuperar la figura que teníem abans (ehem). Llavors és quan molts – sinó fixa’t en la quantitat de blogs oberts sobre el tema de les gràcies i batalletes diverses dels fills de cadascú- optem per la fugida figurada, obrim un blog, cremem l’adrenalida damunt el teclat i a l’hora fem una mena de succedani de vida social i creiem que tornem a tenir la vida d’abans. Ja! Que il·lusos que som! Mai més tornarà ser com abans. A partir d’ara sempre serà molt millor ;-D