La dimensió desconeguda

Recordo quan vivia sola, que molts matins em llevava d’hora i, mirant per la finestra, m’imaginava que hi havia hagut alguna mena de guerra química o biològica que havia fet desaparèixer a tota la humanitat. M’agradava sortir de casa i tenir aquella sensació de que el carrer només era meu i, a molt estirar, del pobre veí que havia hagut de sortir a mig vestir perquè la seva mascota –maltractada, sens dubte, vivint en un pis de 50 metres quadrats amb un minso balcó- pogués fer les seves necessitats. Potser pensareu que tinc alguna tendència masoquista però us convido a que proveu a sortir al carrer un diumenge al matí, i respireu la solitud fins el quiosc més proper on compreu el diari. Penseu que el planeta és vostre, que no hi queda ningú, que el silenci és el que marca el vostre pas, que s’ha fet de dia només pel vostre gaudi.

Després de ser mare, la sensació als matins és molt diferent. Sovint no tenim prou arrelament a la realitat en aquelles hores, i és llavors quan la voràgine s’agraeix. No tens temps de veure clarament què fas – i no només perquè encara no t’has posat les lents de contacte- . La rutina és mecànica, no has de pensar res, tot està decidit gràcies a un pla universal: el mateix que regeix sobre la llei de la gravetat o sobre els bosons de Higgs. I ara no em pregunteu per quins set ous (o sous?)* dic això dels bosons. Potser per quedar interessant i cultivada o, simplement, per una associació d’idees a l’hora de parlar d’allò que no se sap del tot si existeix o que, en tot cas, la majoria de mortals no entenem gens ni mica. Deu ser per això, també, que a aquestes cossos minúsculs les anomenen partícules de déu. Si, tot està decidit per una mena de pla diví: preparar el cafè, treure la roba de l’armari dels nens -avui xandall que és dijous i toca psico-, preparar l’esmorzar i omplir les carmanyoles amb una fruita del temps. Dutxar-se i pregar que cap dels nens es desperti mentre tu estàs esbandint-te encara el sabó del cos, a risc d’acabar:

a) patinant pel terra del passadís amb les presses d’atendre una urgència urgentíssima que bàsicament ve a ser que un d’ells té mocs.

b) sentint com esbotzen la porta qual mossos d’esquadra decidits a detenir el major narcotraficant de sugus del món.

c) veient com entren directament al lavabo i amb tota la gràcia i “salero” que els seus gens els ha atorgat, comencen a buidar l’armariet on guardes la crema de les mans, el cotó fluix i altres productes innocus tals com els tampons que acaben irremeiablement convertint-se en submarins grocs fent immersió dins la tassa del vàter (nota benne pels patidors de mena: els medicaments els tenim sota clau, en un armari ben alt, tal com la llevadora del curset prepart ens va indicar quan encara érem innocents i “verges” –noteu que aquesta accepció del terme “verge” quadraria perfectament amb les escriptures. La virginitat es perd, no en l’acte en si, sinó amb els efectes i conseqüències ulteriors de l’acte pròpiament dit).

També la dutxa es pot fer mecànicament, com quan condueixes el cotxe, ara l’embragatge, ara el suavitzant del cabell, ara accelero, ara obro l’aixeta de l’aigua calenta. Fins i tot pots pensar en el que vulguis, ben lliurement. Com si fossin els teus minuts de gràcia, allà en el corredor (tenim el lavabo al final del passadís) amb la tovallola taronja esperant-te i la sentència d’un nou dia caient sobre les teves espatlles com una espasa de Dàmocles. Que si escriuré un llibre de poemes, que si acabaré la tesi, que si una novel·la negra, que potser em faig vegetariana, que…

Però l’alarma salta aviat. I no és precisament la del despertador. Els crits de “mamaaa!”, “ja és de dia!”, “tinc gana”, “avui hi ha escola??’” s’alternen animadament amb un crit d’“allíiiiii” d’un baríton infantil, acompanyat del dit del petit dictador que assenyala el menjador com si hagués decidit conquistar Polònia enfilat dalt d’un vaixell pirata amb baranes de protecció i els bolquers a punt de rebentar. És llavors, i només llavors, quan la música de la dimensió desconeguda comença a sonar. Els millors parapsicòlegs del món fugirien espaordits en veure els esdeveniments que tot seguit us relataré.

El primer indicador de que s’ha obert una escletxa en el continu espai-temps són les estranyes desaparicions. Objectes de tota mena semblen fer conxorxa per marxar a un món paral·lel. No es tracta de desaparicions eternes, simplement podríem anomenar-ho translocacions. L’objecte més sofert en aquest sentit són les sabates, i quan més petites millor. Aquestes, solen esmunyir-se en els moments més inoportuns, a saber quan als nens ja vestits, rentats i pentinats (pentinats?) només els falta aquesta pràctica eina per caminar que, dit sigui de pas i incomprensiblement, té un preu que és inversament proporcional a la seva mida. Sense deixar el tema de les sabates, un altre clàssic és trobar-se objectes no identificats dins de la teva pròpia sabata. Solen ser objectes petits, amb alguna característica que els fa o dolorosos o enganxosos. Si revisem les nostres dades us podem informar que s’han donat casos de plastilina de color no identificat, restes de caramels a mig deglutir, pedres diverses de procedència desconeguda, artefactes bèl·lics de playmobil (espases, pistoles, barrets, i fins i tot la cabellera d’una pobra dona clic que segurament va ser arrencada pel clic sioux). I com que a casa, som així de divertits i ens agraden les bromes autoreferents, un dia – i això és totalment confidencial- vam trobar una sabata de nen dins la sabata de pare. Això ens va sumir en un bucle de preocupació que no volem ni tan sols esmentar per por a perdre’ns en les nostres disquisicions. Tant sols per tancar aquest apartat, comentar que de translocacions ens tenim moltes i molt sovint. Pintes de nens desaparegudes que apareixen a la butxaca del darrera dels texans del pare – permetent-li, si s’escaigués, entonar el Grease d’en Travolta- , termòmetres que s’han esmunyit entre els plecs de la funda del sofà – sort que ja no són de mercuri!- i fan companyia a les engrunes de magdalena i als paperets de caramel, restes de galeta rossegada en el calaix dels calçotets, ulleres de mare dins del maleter del cotxe de plàstic sobre el que s’arrossega el fill petit  i un tros de pastanaga a mig acabar dins la capsa de les peces lego. I us en podria dir tantes! Només em cal aixecar el cap del teclat i fer un ràpid cop d’ull al menjador o la cuina de casa per adonar-nos de que alguna cosa no funciona correctament.

Les desaparicions eternes ja són un tema més seriós. A casa nostra fa temps que es succeeixen, però no he volgut dir mai res per no alarmar als cohabitants de la nostra petita república. Fa temps (i llegiu això xiuxiuejant) que ens desapareixen objectes que mai més tornen. Tinc la seriosa teoria de que a casa hi ha un forat negre. Encara no he detectat exactament on es troba i em resisteixo a demanar col·laboració als meus companys de pis perquè temo que siguin engolits pel forat. Allà hi van a parar majoritàriament les parts més desprevingudes de les parelles de mitjons i d’arracades, peces de cartró del joc memory, peces de trencaclosques, taps de retoladors que tristament s’han assecat i el carnet de la biblioteca. I, sens dubte, també allà hi deu haver anat a parar el seny de molts dels nostres dirigents polítics que amb les seves ocurrents idees ens volen enfonsar més i més en la misèria. Moltes vegades m’he sentit temptada d’anar a comprar un full de paper d’aquells ben vistosos i folrar el forat negre de colors. Aquests objectes tant valuosos no poden conviure junts en un trist forat fosc.

Comentar només que els nens (i marit) també s’han adonat d’aquest fenomen. Tot sovint (quina memòria tenen, per déu!) em pregunten on ha anat a parar aquell peluix al qual mai de la seva vida van fer-li cas i que vam acabar regalant a algú altre, aquell conte amb desplegables estripats, o la samarreta de la classe dels ratolins/de fi de carrera que ara – convenientment camuflada- fa les funcions de drap de la pols.

Per últim, i per no cansar al lector (m’estic plantejant de fer un La dimensió desconeguda II) comentar que les cacofonies són dignes també d’estudi. Més d’una vegada he estat a punt de trucar alguna mèdium quan des de l’habitació he sentit crits esgarrifosos d’entitats posseïdes o posseïdores : “meeuuu!”. Això, també ens podria dur a parlar de les reencarnacions (en gat que miola, en tigre que salta pel sofà, en gorila que no parla i per obtenir el que vol dóna cops,…), però ho deixarem per una altra ocasió.

I per avui acabem aquí, perquè no vull despertar més esperits que descansen tranquils (quina sort, ells!). En aquesta casa, quan el sol es pon al país dels teletubbies, tothom va a dormir. I és llavors el moment de que l’ordre i les lleis de la física i química tornin a imperar en la nostra llar. A canvi, això si, d’una despesa energètica que sovint em plantejo vendre a les millors companyies multinacionals com a font neta i inesgotable d’energia, ara que els nostres dirigents han eliminat recursos per l’estudi d’energies renovables.

_____________________

* ho deixaré en set ous. Tal com està el tema de la crisi, crec que haurem de tornar a comprar-nos gallines ponedores (com la Ponicana o la Turuleta per allò el bilingüisme) per assegurar al menys una alimentació de qualitat. A més, qui té set sous actualment?

Cortines de fum

Segurament el que escriuré a continuació és digne d’una persona que creu en alguna mena de teoria conspiratòria. Vull autoconvèncer-me de que jo no sóc així, que no crec en conspiracions però sovint tinc la impressió de que algú vol que hi cregui i que intenti buscar sempre més enllà de tot fet i/o esdeveniment. Aquesta actitud és bona en certa mesura, com tot a la vida. Està bé indagar una mica més enllà. Cal però no caure en el nostre propi parany i veure’ns atrapats per una mena de teranyina de sense-sentits que nosaltres mateixos ens hem teixit. Quan la teranyina estreny, millor sortir a prendre l’aire.

Fa molts dies que em dedico, de manera compulsiva, a llegir les notícies al diari. Habitualment ho faig en diaris acords amb el meu tarannà, tot i que sovint, m’agrada donar un cop d’ull als diaris diametralment oposats a les meves opinions. El que, darrerament, prefereixo però és mirar els comentaris que la gent escriu als diaris en format digital – de vegades tan sols llegeixo els titulars i vaig ràpidament als comentaris per veure què se’n opina de tot allò. Poder dir el que penses sense embuts, ja sigui perquè utilitzes un pseudònim que et permet estar en l’anonimat o bé perquè estàs tant fart de tot i tant se te’n donen les conseqüències de les teves paraules, descarrega molt. Si, “conseqüències”. He volgut utilitzar deliberadament aquest mot perquè dóna la sensació (només la sensació, eh! no sigueu paranoics!) de que estem en una societat en la que darrerament es fomenta la por. Volia que el meu escrit anés dirigit en aquest mateix sentit, coherent amb els nostres temps, à la page com diria la meva iaia. De conseqüències sempre n’hi ha. El que passa és que estem tan acostumats a mirar l’ampolla mig buida que el propi terme ha adoptat per sempre més una connotació pejorativa.

Deixeu-me que canviï de tema només per un segon. L’altre dia vaig estar veient un capítol de Pepa la porqueta – el meu fill gran estava amb febre i tocava mirar una estona de dibuixos- Resulta que els porquets volien anar al parc i de sobte queia una boira densa que no els permetia saber on eren. El pare volia tornar a casa i provava d’indicar-los per on havien d’anar, però els resultava molt complicat trobar el camí. Tot d’una estaven dalt d’una escala (potser no va ser tot d’una, però si us he de ser sincera en algun moment i degut a la forta tensió de la història la meva atenció es va despistar). Llavors abaixava la boira, i s’adonaven que eren a dalt de l’escala del tobogan. Els nens porquets van estar molt contents d’haver arribat, malgrat tot, al seu destí desitjat. Vaig intentar llegir entre línies el que volia dir aquell capítol en concret, i què explicava als nens. Segurament un fenomen meteorològic com la boira, i potser, estirant molt la interpretació, el fet que encara que no hi veiem podem guiar-nos amb algun sentit que no sigui la vista i arribar allà on volem. Si, ho admeto. He estirat massa la interpretació.

Tornem ara a la teoria conspiratòria. Vaig quedar tocada i enfonsada després d’haver escoltat una conferència TED en la que es deia que hi ha una filtres que actuen en els nostres buscadors a la xarxa, que responen a les nostres preferències basant-se en la informació recopilada a partir de cerques prèvies. És a dir, que si poso un mot al cercador, em sortirà en primer lloc informació que sigui adient amb la “imatge” o perfil que algú (vés a saber qui!) s’ha fet de mi basada en les meves cerques anteriors. I això emprenya, no m’ho negareu. Quan busco informació, m’agrada poder-la contrastar i des de que sé això que intento enganyar el meu portàtil buscant paraules i conceptes a les antípodes dels meus ideals per compensar una mica el tema.

Amb això al cap, i després de llegir diaris, tal com deia abans, no puc fer menys que pensar en cortines de fum. De cortines de fum n’hi ha de moltes menes. Com si d’un catàleg de l’Ikea es tractés en podem trobar de més econòmiques, de més gruixudes, de més vistoses, de les que ens podem fer nosaltres mateixos, estors, clàssiques, i un llarg etcètera. Sense voler caure en la meva mania classificatòria i ordenadora, us mostraré un petit exemple a mode de venedor ambulant que va per les cases per intentar convèncer-vos de coses que ja sabeu.

Hi ha les cortines de fum clàssiques. Són les de sempre, aquelles que una persona amb dos dits de front i amb uns quants anys a les seves espatlles- anys o lectures o coneixements- poden detectar fàcilment. Es tracta de cortines de distracció perquè no es vegi allò que hi ha al darrera i que, possiblement, és més interessant en algun sentit. El  més clàssic són les notícies sobre la gent famosa – altrament conegut com a “cotilleos”-  o els esports d’entreteniment. Sóc de l’opinió que, aquests darrers, tenen molt potencial per adaptar-se a la nostra societat i n’estan traient uns beneficis interessants. Em refereixo a la idea de que l’esport pot ser una eina educativa – positiva sempre i quan els equips, jugadors, etc. siguin nobles (gran paraula caiguda en desús actualment). L’esport potser en algun moment va servir de cortina de fum, però s’ha sabut guanyar un lloc en el catàleg de la roba de la llar indiscutible i, actualment, penso que aspira a passar a la secció d’objectes de decoració i admiració.  I no segueixo per aquí perquè m’estic enteranyinant.

També hi ha les que ens fem nosaltres mateixos: tot allò que no volem veure. Els motius poden ser diversos i plenament justificats (de fet ningú cal que els justifiqui). Al meu parer tothom té el dret a decidir què vol veure i què no (és comú observar un alt ús d’eufemismes per tractar aquests temes d’autoengany. I qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!). Els judicis que tercers facin sobre com utilitzes la cortina que tu mateix t’has fet són irrellevants, a menys que els afectin directa o indirectament (vivim en una societat amb molts individus i posar-te els auriculars de l’ipod, les ulleres de sol o anar en un cotxe amb vidres fumats, no t’eximeix de certes responsabilitat i deures). De nou aquí em tornaria a enteranyinar. Saber conviure amb les teves decisions és quelcom difícil i crec que una certa excel·lència en el tema només s’aconsegueix quan deus estar amb un peu a la tomba. Potser perquè allà o estàs content amb tot el que has fet, vist o sentit, o pitjor per tu.

Els estors s’apugen i s’abaixen a conveniència. Aquests em recorden a un obrir i tancar les parpelles. Quan tens son, descanses, tanques els ulls i tot queda allà fora, en terra de ningú esperant que un nou dia o algú vulgui tornar a apujar l’estor. Hi ha moltes coses que queden tapades, per interessos d’alguns, per pura desídia, per cansament, perquè es vol afavorir la desmemòria. De tant en tant ressorgeixen i les noves generacions ja no saben si es tracta d’una llegenda urbana o quelcom que realment va passar. Potser perquè m’estic fent vella, sempre he pensat que està bé airejar casa teva i apujar els estors cada dia, ni que sigui deu minuts. Ventilar, parlar de les coses i quedar-se tan a gust, amb una sensació de frescor i amb alguna engruna de record a les butxaques que ens serveixi de guia en la nostra caminada per aquesta terra nostra tan castigada.

Com deia, n’hi ha de vistoses, de tant llustroses que tothom es queda embadalit mirant la cortina sense ni tant sols preguntar-se què hi ha al darrera. Aquestes són perilloses perquè, com tot el que és vistós, al final te’n canses enseguida i llavors la veus més lletja que mai i te’n penedeixes molt i molt d’haver-la comprat, d’haver-te deixat seduir per ella, com un miserable Ulisses atret pel cant de les sirenes.

I les gruixudes. Mai n’hem tingut a casa. No tenim costum de passar ni diapositives ni pel·lícules del nostre passat amb super8. Tampoc som vampirs. Per tant, mai ens han fet falta.

I ara, abans de que l’Spiderman m’esbronqui per ser tan desendreçada amb les teranyines, voldria recollir alguns fils per trenar-los adequadament. Si, és cert: els actes tenen conseqüències però tant poden ser negatives com positives. Per poder fer de pitonisses sobre la càrrega de tals conseqüències és prudent fer com la Pepa la porqueta, és a dir utilitzar tots els nostres sentits (que per alguna cosa els tenim) i no només guiar-nos per la bola màgica o la vista cegada per la brillantor de les cortines vistoses. Pel que fa a cortines fetes a mida, com deia el meu professor de química que era basc“ que cada palo aguante su vela”, sempre i quan el vaixell sigui de propietat – i guanyat amb la suor del nostre front- i no embarquem a més gent en la nostra travessia esbojarrada. I per acabar, ventileu. Ventileu casa vostra que després venen els veïns – aquells que posen cortines a casa seva per preservar la intimitat però després pengen al facebook fotos compromeses- i us diuen, sense gota de vergonya, que se sent olor a clavegueram.

Emprenedors

L’altre dia llegia meravellada, en un suplement del diari que compro habitualment, que sembla ser que algunes mares/pares, pel fet d’esdevenir-ne, tenen una mena de facilitat o predisposició – la qual es pot explicar científicament-  a trobar noves opcions o alternatives a la feina habitual, si és que s’han quedat sense o bé si és que volen canviar de feina. La vaguetat amb la que parlo és perquè no recordo exactament les dades però l’article en qüestió mostrava, com a exemples, pares i mares que arrel d’enfrontar-se al seu nou estat familiar havien optat per desenvolupar noves feines que els satisfeien i que estaven directament relacionades amb el món infantil. Si us sóc sincera, d’entrada, l’article em va agradar. Seguidament em va venir una sensació agredolça quan vaig ser conscient de que el que em passava emocionalment a mi, passava a tothom. I, finalment, em va sorgir la vena crítica. Suposo que és un defecte professional però em vaig posar a valorar la notícia des del punt de vista de diversos sectors de la població i sota el prisma de diferents èpoques.

Que el fet de convertir-te en responsable d’un fill genera una creativitat o sensibilitat particular no em sembla ni gaire nou ni gaire excepcional. Si una mare o pare, que mereixi tal títol, es dediqués a escriure en un full de paper la quantitat de contes que s’ha inventat, de paraulotes que ha modificat, de missatges indesxifrables que ha desencriptat, de joguines trencades que ha tunejat, de plors que ha interpretat, de negociacions i pactes inversemblants als que ha arribat o de cançons que ha rimat, segurament, aquella mare o pare revaloritzaria el seu currículum i seria mereixedor d’un plus econòmic gràcies a la seva dedicació per apostar per una societat futura millor (vulgui dir el que vulgui dir “millor”). L’atenció als fills però no és un tema que estigui remunerat, més aviat al contrari. No ho està actualment ni ho ha estat mai. No recordo que la meva mare comentés res sobre el tema econòmic quan m’explicava que ens duia a un parc, que ens preparava pastissos amb la cara de l’Epi i Blas i quan es passava les vint-i-quatre hores del dia amb nosaltres amb el seu bon humor i vitalitat.

El tenir cura dels fills es fa ara i s’ha fet sempre. Ho fan els rics, els menys rics, els que volen ser rics, els que no arriben a final de mes, els mileuristes, els aturats, els que viuen en xaboles. O així seria d’esperar, que ho fes tothom. És una aposta de l’espècie i fins ara ens ha donat resultat. Tot i que començo a pensar que és més aviat per la fortalesa de les nostres cries que no pas per la dedicació que la societat globalment hi ha esmerçat i que, amb l’excusa de la crisi i amb la retallada de mires i de neurones, sembla que anirà a pitjor.

Per poder esdevenir mare/pare emprenedora dels que guanyen diners que no són els del Monopoly, calen un seguit de requisits bàsics, o condicions necessàries i conjuntament suficients. La primera és poder sobreviure amb els diners que efectivament tenim a la faixa en el moment en que ens ve a la ment la meravellosa idea creativa que ens realitzarà (altrament dit, tenir un sou encara que sigui miserable, una herència, una renda, algú altre que aporti diners a la família, tenir pares rics, etc.). La segona és tenir un cert nivell d’estudis i/o experiència laboral que t’hagi capacitat per analitzar els interessos dels teus congèneres humans i trobar, amb major o menor gràcia, allò que els farà vibrar i a tu t’aportarà diners. I, finalment, però no menys important, tenir una forta autoestima per poder entomar un possible fracàs del teu projecte creatiu i que et recordi a cada instant (tal com va fer quan el nòvio de torn va decidir partir peres) que tu ets el més important del món i que el projecte era només un de tants.  Aquestes tres condicions es resumeixen en una, tenir una bona xarxa perquè quan fem el salt mortal del trapezista la caiguda no ens esborri el somriure.

 Així que, estimats pares i mares de la galàxia, que els nostres superpoders de pares no ens facin perdre el nord i acabem creient-nos casos, com el que m’explicava la meva cunyada, d’una certa senyora que després d’anys de dedicar-se a l’advocacia en una rauxa emprenedora, i perquè es trobava a l’atur (això motiva molt), va muntar una botiga de “xuxes” i es sentia molt feliç i realitzada.

Ara és època d’utilitzar malament certes paraules que expressen conceptes molt positius com ser emprenedors, ser creatius, saber reciclar-se i adaptar-se. En realitat ara i sempre ha estat moment d’aprofitar per buscar allò que realment ens omple. Molt sovint, allò que ens omple està tan amagat com la carta robada d’Allan Poe. Obriu bé els ulls.

Plomes

Hi ha una dita que ve a dir, més o menys, que si no pots fer front al teu enemic, t’hi uneixis. En aquest cas la dita ens ve moltes talles gran perquè ni hi ha enemics, ni hi ha cap batalla – o al menys, que totes les guerres fossin com aquesta!-  però en previsió i sabent que els nens creixen molt ràpid i els pantalons enseguida es queden curts l’hem volgut utilitzar, així, una mica frívolament.

És ben sabut per l’espècie humana, des de long time ago, que les criatures a certa edat – molt primerenca, sobretot en l’actual societat on tots semblen estar sobreestimulats- tenen els seus primers contactes amb la llei de la gravetat conscientment. Diem “conscientment”, perquè el tema de les caigudes quan estan fent les primeres passes no serà considerat en el nostre apartat d’avui. Ens referim, evidentment, a totes aquelles accions que bategem com “oh! ha caigut!” quan en realitat volem dir “ho has llençat al terra!”. Aquest fenomen és un de tants on es hi ha una confusió semàntica que després ens costa anys i explicacions en solucionar. El problema és més greu si analitzem que el que en realitat està passant és que els pares ens neguem a veure la realitat. No volem pensar que el nostre fill està llençant les coses al terra deliberadament perquè llavors la nostra imatge d’ell començaria a enterbolir-se i s’allunyaria d’aquella visió bucòlica del nen encantador que sembla un nino.

El cert és però que els nens no són ninos, i potser és hora de que ens n’alegrem. Efectivament, quan llencen alguna cosa a terra, sembla ser que ho fan per veure què passa. Que és un got de vidre, doncs es trenca en mil trossos. Que a nosaltres ens agradi o no ja és un altre tema. Davant aquest fet podem prendre moltes actituds. No cal que seguir sempre una línia coherent, podem optar per totes elles en cada una de les ocasions segons tinguem els nostres humors. Vaja, que som humans. Ens podem empipar, ens ho podem prendre amb alegria, podem ser comprensius, divertits, emprenyar-nos com una mona, cridar, etc. No es tracta de jutjar les nostres actituds i sentir-nos més culpables després de que la visceralitat hagi fet acte de presència a l’estil Hulk.

El secret és “reconduir” (bonica paraula que només es pot fer efectiva si tens l’energia, la disposició, les ganes, l’humor, la predisposició, l’ensinistrament, la sang freda, etc. en aquell moment donat).

Resumint. L’experiment d’avui versa sobre la caiguda lliure. A continuació us oferim unes breus recomanacions per poder fer aquest experiment. Recordeu que no cal que tingueu un màster en física ni tan sols que tingueu coneixements dels arguments de Galileu que van fer enfrontar-lo amb les teories aristotèliques. Tan sols us cal:

Material: objectes diversos de pesos diferents (plomes d’au, pilotes, fulls de papers, joguines petites, etc.)

Mètode: des d’una alçada considerable –perquè es pugui veure l’efecte clarament- deixeu caure els diferents objectes.

            Cas 1: Deixeu caure, primer,  un objecte (per exemple: ploma) i després un altre (pilota).

            Cas 2: Deixeu caure dos objectes a l’hora i pregunteu: quin arribarà abans al terra.

            Cas 3: Si sou amants dels esports de risc, atreviu-vos a llençar diferents materials: vidre (aquella figureta que tan odieu i que us va regalar l’amic invisible), goma o altre material elàstic (pels que tenen fills més grans poden estudiar el tema del xoc elàstic/inelàstic)

Discussió: parleu-ne. Què ha passat? Com és que la ploma cau més a poc a poc? Quina relació té amb la mida/forma/material de l’objecte? Què creus que passaria si ho llencés de més amunt? Què passaria si llencés l’objecte quan estic dalt del vagó d’un tren?

Conclusions: observeu si després de l’experiment el vostre fill es dedica encara a llençar coses des de dalt de la trona. Si és que no, heu fet una bona feina i els conceptes li han quedat clars. Si és que si, penseu que teniu un petit escèptic que insisteix en corroborar els resultats.

Ventall d’haikus, d’Anna Rispau

          Avui en dia, quan sovint les nostres jornades s’han tornat rutinàries i apressades, obrir la finestra i deixar que circuli l’aire és l’acte més senzill i a l’hora més assenyat que podem fer. Aire i temps és el que ens proporcionen aquest Ventall d’ haikus de l’Anna Rispau. I vida, en el seu estat bàsic més sublim.

Uns haikus trenats vora al mar, amb la mirada posada en la font primigènia de la existència i amb la pell reposant sota el pas dels dies, alternança de sol i lluna. Aquest ventall, amb el seu vaivé, arrossega la polseguera que ens ofega i ens ofereix un paisatge de calma, de frescor, d’emocions, de silencis, de brises marines que ens fan arribar als llavis la salabror que ens arrela a la terra.

En ells hi trobareu la història de les petxines soterrades en l’arena,  la mirada dura però ferma del rocam marí, el moviment de les onades polifacètiques – ara suaus, ara ferotges, ara tranquil·les, ara agosarades -, la dansa enjogassada dels fenòmens meteorològics, les iridescències del Sol sobre l’aigua, l’argent de Lluna velant pels nostres somnis i, sobretot, la flaire inconfusible del nostre paisatge mediterrani.

I tot, guarnit amb un seguit de perles de la nostra llengua col·locades subtilment entre aquestes estructures poètiques paradigma de la justa mesura.

Obriu amb cura el ventall:

La sorra guarda

closques escantellades

i veus d’onatges.

 

i deixeu-vos acaronar pels seus efluvis.

Abans d’anar a dormir és quan hi veig clar

Als que us agrada escriure, no us ha passat mai que les millors frases us venen a la ment en aquell període que va de l’endormiscament quan ja sou al llit, a la son profunda?. Sembla que sigui el moment del dia en que teniu més clarividència, on les construccions semàntiques semblen adoptar vida pròpia i dansar per la vostra ment orgulloses, gairebé exultants de felicitat. M’he fixat que no només ens passa als adults. Al meu fill gran, quan encara no parlava fluidament li sobrevenia, de tan en tan, una verborrea incontrolada just quan es posava al llit, sobretot quan estava esgotat de son. Un dia, recordo, li va donar per repetir els números de l’u al deu sense parar, diverses vegades, com si l’esperit de Peano l’hagués posseït. No em vaig posar contenta celebrant una falsa superdotació que tots els pares atribuïm secretament als nostres fills, de fet em va fer una mica de por. Vaig fer-lo callar amb un “prou, anem al llit!”.

Pels amants de buscar explicacions rebuscades on simplement es donen fenòmens naturals els vindria potser de gust dir que és el moment del dia en que som més lliures. Acabada la jornada laboral, amb vistes al nostre confortable llit amb els llençols que desprenen aquella coneguda olor barreja de suavitzant i calor humana, som quan realment som nosaltres. Quan ens deixem de prejudicis, de normes socials, de cinturons de castedat verbals i ens disposem a dir tot allò que ens queda al pap, ja sigui perquè no ho hem dit durant el dia, ja sigui perquè és llavors quan la nostra ànima és més receptiva a escoltar-nos. Ens agrada sentir la nostra veu sorda, com fa eco entre les nostres neurones i ens fa sentir bé, com si fóssim genis, científics mereixedors de premi Nobel que acabem de descobrir el sentit més profund a allò que volteja des de fa temps pel nostre cervell. Els que són de ciències creuen haver resolt alguna conjectura del milió o haver descobert el sentit de la vida, els que són de lletres – incomprensible distinció que encara es manté en els nostres dies- creuen haver descobert l’etimologia d’aquell mot desconegut o haver comprés allò que el filòsof més recalcitrant volia dir quan va dir “ésser”. És trist, si. La genialitat del moment es perd quan l’endormiscament es deixa vèncer, i dóna pas a aquella fase del son (rem? rom? Rom, rom, rom una ampolla de rom…) més profunda.

Parlant de rom, el mateix fenomen d’obnubilació clarivident (si ja sé que és una mena d’oxímoron) es pot aconseguir amb licors diversos. Sembla que l’alcohol, en la seva justa mesura, ens estova el cervell de tal manera que la part responsable, conscient, aquella part que se’n va a treballar a les 9 i que fidelment té cura de la família i de que tot plegat estigui en perfectes condicions – la cuina ben neta, el rentavaixelles buit per poder desar-hi els estris bruts, l’estenedor a punt per penjar la roba que acabo de centrifugar, i la nevera plena d’enganxines per no oblidar cap de les activitats que les escoles bressols organitzen a fi de fer-nos aprendre les cançons que fa anys que hem oblidat- ehem! per on anava? (si l’alcohol també fa oblidar, que la Dora és exploradora i necessita un mapa per arribar a tot arreu, i que el Caillou té gairebé quatre anys i uns pares perfectes a l’ombra dels quals mai ens podrem emmirallar). La nostra part conscient s’adorm, degut a l’efecte etílic – aquest és el component obnubilat-. Els contes vora al llit són llavors més intensos – aquest és el component clarivident-, més vívids, menys carregats de pes (d’on ve tot aquest pes que duem a les nostres espatlles?) i és llavors quan ens deixem anar, quan els ogres fan soroll a ogres, i les caputxetes recullen veritablement flors al bosc. El patufet va encantat cantant patim patam patum amb el seu cistell, i fins i tot quan se l’empassa el bou, és feliç. Perquè sap que el bou farà un pet, i fora, hi trobarà els seus pares, que feliços de que les coses es resolguin de manera tant fàcil – només cal menjar i més menjar- no dubten a omplir-lo de petons quan per fi surt de les entranyes d’aquell ésser que la resta de la seva vida l’únic que havia fet era menjar herba – d’aquí el seu nom de rumiant.

Alguna cosa perdem en el nostre camí de fer-nos grans. Miro els meus fills abans d’anar a dormir, i la seva alegria de viure, la seva imaginació per construir nous móns, les seves ganes de ballar, xisclar, aprendre, somiar, no han disminuït ni una engruna. A nosaltres ens calen copes de líquids fermentats per adormir la nostra part pesada, la que fem servir per arrelar-nos a la terra. A quina terra? A la que nosaltres mateixos ens hem construït per donar-nos sepultura? O a la terra que, aliena a totes les nostres maquinacions segueix el seu cicle diari per tornar a néixer l’endemà plena de rosada, boires i boirines i un fred digne del mes de desembre?

3,2,1… ja!

En el món hi ha corredors de fons i esprinters. Segurament és molt simplista classificar així els tipus de persones, però penso que es pot se’m pot disculpar per l’ús que en faré. Jo sóc una corredora d’esprint. De fet mai he fet gaire esport, tret de córrer contra rellotge en les meves rutines quotidianes. Sempre tinc la sensació de que no tinc temps per res i sóc de les que quan més coses tinc per fer, millor rendeixo. Ara, que ja he entrat en la quarantena (la de tenir 40 anys i la quarantena existencial que comporta passar a la dimensió de mare), he pres una decisió, vull entrenar-me per ser corredora de fons. Molts pensareu que faig tard, que sóc massa vella per canviar. Potser teniu raó. Llavors m’ho prendré com un repte. No us he dit que també m’agrada fer experiments? Doncs bé, per poder acabar donant-vos la raó, com a mínim, he d’intentar provar el contrari. La primer fita que m’he posat com a atleta de fons és escriure aquest bloc: marendins.

Mare endins

Endins, on la remor de la mare em batega,
la marea em fa arribar la teca
duré un melic que xucla com la rèmora,
de la balena el crit que omple la nova llar.
I sento el teu compàs amb por, la teva suor
que m’espetega contra el final del canal,
allà on tot s’obre en incertesa.
Allà s’hi respira intensa la teva olor,
la que rememoraré en el vaivé ondulant
amarat de sal quan el marejol em bressi.
Amb ella m’adormiré, avui i durant mil anys,
tastet de llet, tastet de teta.

********************************************************************

Aquest bloc no té sentit per si sol. S’emmarca dins del meu nou projecte de vida, on hi tenen una part protagonista la meva família. És però un bloc personal, amb les meves vivències, les meves opinions i la meva visió particular de les coses. Espero que no li sigui d’utilitat a ningú, en tot cas només per passar una bona estona.